Entrevista a Teodoro Martínez, bomber

Teodoro Martínez (21 de gener 1939), més conegut com a Xiqui per ser el petit de casa, va néixer a Saelices (Conca) i fa més de 40 anys que viu a Corró d’Avall. El seu pare, a qui mai va arribar a conèixer, va morir al front durant la Guerra Civil. Des de ben jove, a l’edat de 8 anys, comença a treballar en un bar del seu poble, després entra en el sector de la construcció i, quan té 15 anys, ell i el seu cunyat decideixen venir a Catalunya. Aquí continua treballant de paleta, però sempre s’havia sentit atret per la feina dels bombers. Un dia, gairebé per casualitat, té l’oportunitat de complir el seu somni i comença a treballar en el Parc de Bombers de Granollers. En total, han estat 35 anys de servei que valora molt positivament. Ara fa 40 anys Martínez va ser un dels bombers que va treballar en les feines de rescat de l’accident ferroviari del 6 de desembre de 1979, a les Franqueses del Vallès. Una experiència que valora com una de les més dures de la seva vida.

 Com va decidir fer-se bomber?

A mi el treball dels bombers sempre m’havia agradat. Quan els veia sempre pensava que m’agradaria dedicar-m’hi i una vegada estava treballant en una empresa que el seu pati donava al pati dels bombers. Jo li vaig dir al manobra que teníem que tan de bo pogués entrar al cos i em va dir: “Vols entrar de bomber? Jo conec el cap del parc”. Vam anar a parlar amb ell i va dir: “Mira, aquest noi vol entrar de bomber”. Jo li vaig dir que sí i em va dir que els paletes teníem preferència perquè coneixem les estructures dels edificis. Em va dir que li portés els papers i li vaig portar a l’endemà mateix. Així vaig començar. 

Què és el que li agradava de la professió?

A mi m’agradava sortir a apagar incendis, a salvar persones. M’ha encantat sempre.

Quin són els serveis que més recorda?

El de l’accident del ferrocarril de les Franqueses i un accident de trànsit en què van morir quatre joves a l’autopista. Va ser molt dur.

Com recorda l’accident ferroviari?

Ens van avisar, vam sortir amb el camió i ens va costar arribar perquè hi havia molta boira. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser entrar al vagó. Vam començar a treure els ferits, començant pels que estaven pitjor. Després van arribar els bombers de Vic. Vam demanar eines, teníem macetes, escarpes i malls. Amb el que teníem fèiem per poder treure a la gent.

Hi havia molta gent. S’havia de posar ordre perquè la gent sortís i les ambulàncies poguessin emportar-se als ferits.

La gent del municipi va ajudar molt, oi?

Sí, molt, moltíssim. Els treballadors dels tallers propers van arribar amb eines per poder-nos ajudar. Recordo que el Marcel Camps, d’Electrocamps, va ser un dels primers a sortir i va fer tot el que va poder.

Vam estar moltes hores. Les grues també van haver de treure els vagons de tren.

Ho vaig viure amb tensió, però sempre s’intenta animar a la gent que està ferida. Nosaltres també havíem d’animar a les persones.

Com gestiona un bomber trobar-se aquestes situacions?

Al principi em marejava veient sang, però quan ja portava un mes ja se’m va treure tot. El primer servei que vaig fer va ser treure un home d’un pou a l’Ametlla. Si no et veus capaç de fer-ho també et posaràs en perill.

Això es recorda sempre?

És clar, aquests casos tan durs es recorden sempre.

Com treballaven abans els bombers?

Abans portàvem un mall, una radial, extintors i alguna mànega d’aigua i poca cosa més. Els caps de setmana havíem d’atendre molts accidents.

Pel que fa als focs, ens avisaven directament als parcs. Abans només teníem un Land Rover amb 400 litres d’aigua i un Pegaso Comet que portava 4.000 litres d’aigua. Carregàvem les motxilles i pujàvem cap a la muntanya. No hi havia camins per pujar cap als focs. Fins i tot els pèrits es carregaven les motxilles. I s’apagaven els focs. També ens ajudaven molt els pagesos i la gent que hi havia a la zona.

Com gestionen la feina a nivell emocional?

Doncs penses que podrien haver estat els meus fills. Si penses molt no pot anar bé.

Què ha après d’aquests 35 anys de bomber?

El que entra als bombers perquè ho sent, gaudeix de la feina. Jo cada sortida que hi havia, hi havia d’anar. Jo sempre pujava al cotxe. Per ser bomber t’ha d’agradar. I mira que jo abans treballava de paleta, els companys em deien que estava boig. Com a paleta guanyava 7.000 pessetes a la setmana i com bomber 7.000 al mes, quan vaig començar.