Singulars locals: Jordi Madera, esportista d’elit

(Granollers, 1980) és un esportista d’elit especialitzat en l’atletisme. Ha participat a Jocs Paralímpics i actualment continua entrenant per superar-se. En els últims anys la falta d’ajuts li ha posat la carrera una mica més difícil. Segons ell, les dificultats per comprar material no el deixen entrenar tranquil.

Com és un dia de Jordi Madera?

A les 8.20 h em sona el despertador, m’aixeco i faig el meu esmorzar típic: dues taronges amb dues torrades amb formatge i alguns fruits secs. Després vaig cap a la zona d’entrenament, potser al polígon, al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat o a les pujades de darrera de casa. Faig unes dues hores o  dues hores i mitja, com a molt, si tinc tirada llarga. A la tarda faig la segona sessió. Faig sessió de pista si tinc sèries o gimnàs per la tonificació muscular... 

Ets molt disciplinat?

Sí perquè si vols estar al màxim nivell ho has de fer. Jo competeixo amb gent que té més mobilitat que jo i ho tenen més fàcil. O gent que ha nascut amb una discapacitat i han fet aquest esport des de sempre. Jo vaig tenir l’accident amb 20 anys. 

En aquest accident que comentes vas patir una lesió medul·lar completa. Com canvia la teva vida?

En el meu cas sóc una mica especial. Hi ha gent que li costa superar-ho. Jo vaig patir un accident, però creia que tenia sort perquè estava viu. Pensava molt en la meva mare, en el pes que era perdre un fill. Vaig pensar: ara no tinc cames, però tinc braços. Em diuen que puc fer una vida independent. Doncs vinga, cap endavant! 

Quan decideixes que et dediques a l’esport?

Perquè quan sóc a l’hospital la meva prioritat era la salut i el meu cos. Vaig pensar que havia d’estar fort i posar-me bé. Vaig fer un manteniment una rehabilitació per ser autònom. Vaig començar a anar a la piscina a nedar. Quan vaig estar a la Guttman em van ensenyar a practicar esport. Jo sabia que hi havia un equip de bàsquet en cadira de rodes aquí i vaig anar. Just el mateix dia em truca un company d’habitació que era de Vic i em diu que està baixant a les pistes de Granollers per fer atletisme. Vaig anar-hi, vaig provar amb una cadira i vaig veure que m’agradava. El que pensa la gent és que quan vas en cadira de rodes fas bàsquet, i no, hi ha altres esports. 

Com vas començar?

Vaig començar a fer carreres populars amb el club. El primer any practicava per salut i per estar en colla. Per vaig començar a veure que volia baixar de temps com tots els corredors. Si abans menjava unes patates fregides, ara saps que has de cuidar l’alimentació. Comences a competir amb altres corredors... 

Com acabes a l’esport d’elit?

El segon any tota la colla anava a fer la Marató de Berlín. Jo em vaig animar i allà a la sortida hi havia 60 o 70 corredors amb cadira de rodes i per a mi això era un espectacle. No m’imaginava que hi havia tanta gent practicant esport. Quan vaig arribar, vaig veure com donaven els trofeus i vaig pensar: jo un dia vull ser allà! Jo sabia que per ser allà tenia uns anys per fer-ho. 

A l’Ajuntament vas signar un conveni amb Sorea per finançar una nova cadira. És difícil ser esportista d’elit?

Abans la Federació Catalana t’ajudava a fer viatges,... Amb la crisi tot això s’ha acabat. No tenim cap ajuda. Jo he anat a uns Jocs Olímpics, torno a casa i és com si no haguessis fet res. Ara mateix l’esport paralímpic està al mateix nivell que l’olímpic i no tenim una beca de participació. 

Deies que havies de aconseguir 5000 euros abans de l’agost. Ho vas aconseguir?

Sí, però estic tocat psicològicament perquè s’han implicat els meus amics i família i això era el que no volia. Vaig tenir l’ajut de Sorea, vaig afegir estalvis personals i la meva família i amics van voler ajudar. Encara no la tinc. He d’anar a fàbrica, aprofito que a finals d’octubre he d’anar a una marató a Japó per anar-hi. 

Què t’ha aportat l’esport?

La meva manera de practicar de l’esport ve dels meus pares. Ells són treballadors i m’han ensenyat que has de treballar molt per viure. Això és bàsic en l’esport. Has d’entrenar i entrenar per tenir resultats. Si ets constant i treballador, i sobretot humil, és una base important. El fet de visitar molts països també m’ha ensenyat molt. 

T’imagines sense competir? Tens una data al cap per deixar de fer-ho?

Jo penso que em cremaré. Hi ha gent que ho deixa perquè no pot més, no hi ha ajuts... perquè no tenen motivació. No hi ha ajuts de cap govern... al final acabes desmotivant-te. Jo sento que sóc el meu propi super heroi, em dic a mi mateix: vinga Jordi, vinga Jordi! Jo ara mateix he pagat una cadira, però necessito unes rodes de carboni i els tubulars. Això val molt diners, les rodes són gairebé 2000 euros i 70 euros de cada tubular. Sento impotència. Porto anys a alt nivell. No puc entrenar tranquil perquè he de pensar en el material constantment.