“Cada traducció és un món nou, amb una veu i uns recursos diferents, i cal trencar-s’hi les banyes d’una manera nova”

Alba Dedeu és escriptora i traductora literària. Va néixer a Granollers l'any 1984 i, actualment, viu en una zona tranquil·la prop del centre d'horta, a Barcelona.  Els caps de setmana els passa a les Franqueses, on hi té la família. Aquí es relaxa i desconnecta. Ha escrit des de que era petita. La primera història il·lustrada la va fer amb 8 o 9 anys. És autodidacta pel que fa a l'aprenentatge d'idiomes des dels 13 o 14 anys, quan es dedicava a agafar "totxos" victorians a la biblioteca de Can Pedrals de Granollers. Un dels primers va ser Frankenstein. Confessa que llegia més el diccionari que la novel·la; però que aquells llibres l'entusiasmaven i hi va perseverar fins a fer-se un nom en el difícil món de la literatura.

El seu nom dins del món literari comença a sonar amb el premi Mercè Rodoreda el 2010. Com arriba fins allà?
Vaig arribar a un d’aquests moments que sents que has de prendre una decisió i canviar de rumb. El que vaig decidir va ser deixar la feina a la clínica on treballava i en els mesos següents em vaig dedicar a preparar uns exàmens de traducció jurada: la meva idea era guanyar-me la vida fent traduccions jurades o mèdiques. Presentar-me al Rodoreda va ser un pensament una mica d’última hora: tenia temps per escriure les pàgines que em demanaven i unes quantes idees per a uns contes, i vaig decidir provar-ho.

La seva formació és en medicina, ara no s'hi dedica. Aleshores, la seva veritable vocació és la literatura? Com es compagina tot plegat?
Quan tenia divuit anys estava més o menys convençuda, sense saber-ne gran cosa, que amb la literatura no t’hi podies guanyar la vida i que la cosa millor que podies fer era trobar una feina per guanyar-te la vida i que et deixés prou temps lliure per escriure i llegir. M’agradava molt la biologia, però la medicina em va semblar una aposta més segura. Quan vaig començar la carrera no em va fer falta gaire temps per veure que no tenia fusta de metge, però els estudis m’agradaven, havia fet molt bons amics a la classe i… en fi, tenia l’antiga Filmoteca de Catalunya al costat de la facultat. Quan vaig fer el canvi de rumb que he dit abans, vaig veure que el que volia era traduir i escriure. El premi Mercè Rodoreda em va animar a tornar a publicar i també a presentar propostes de traducció a les editorials. Les primeres traduccions que vaig fer em van sortir així, quan jo les vaig proposar directament als editors.

Escriu contes, però bàsicament es dedica a la traducció literària. Què és exactament i què li ofereix?
Doncs la traducció d’obres de literatura en oposició a la de textos tècnics, mercantils, jurídics, etc. He traduït sobretot obres de ficció (novel·la i narrativa) i una mica d’assaig.
És una feina sensacional, i cada dia dono gràcies al cel per poder-m’hi dedicar. Cada traducció és un món nou, amb una veu i uns recursos diferents, i cal trencar-s’hi les banyes d’una manera nova. I, com a traductor, igual que com a escriptor, no deixes d’aprendre mai. Quan em penso que això de traduir ja ho començo a tenir dominat, em donen una traducció que em fa ballar el cap i esforçar-me com si fos la primera, i això és bo perquè em manté en guàrdia i evita que cometi errors per una confiança excessiva. I tant se val si l’obra és molt bona o regular o més aviat fluixa: de totes n’aprens.

Està infravalorada la traducció? Seria com la germana petita de la literatura?
Jo crec que a Catalunya, actualment, la bona traducció i els traductors es valoren força. Hi ha entrevistes amb traductors a la premsa i un munt de cursos i seminaris de traducció; moltes editorials comencen a posar el nom dels traductors en portada i a donar el temps que cal per fer una bona feina. Diria que les coses van bé.

Ha pensat a escriure sobre les Franqueses? Què l’inspiraria?
Ui, no n’estic segura, perquè sóc més aviat de ciutat. Les Franqueses és com un refugi, per a mi, sobretot el bosc de Milpins i els camps de Marata. Carrego les bateries i m’assereno passejant entre els camps (no em feu dir de què, però són esplèndids), però després, les meves històries acostumo a ubicar-les a ciutat. Potser algun dia això canviarà, vés a saber.

Projectes immediats i a mig termini.
Tinc projectes d’escriptura començats i alguns de planificats, però no puc concretar més, no sigui que les idees se m’esfumin del cap si les airejo massa! Quant a la traducció, hi ha un parell o tres de llibres que són grans favorits meus, encara no estan traduïts al català i evidentment voldria fer-los jo… i és per això que tampoc no en diré els títols, per si algun altre traductor se’m volgués avançar!

L’art d’escriure s’està perdent, amb la proliferació de la comunicació inmediata i de les noves tecnologies? Encoratjaria els joves a escriure?
No sé si l’art s’està perdent, però, en tot cas, sé que continuem i continuarem llegint: tothom necessita històries, en una forma o altra, i malgrat les noves tecnologies, a les biblioteques m’hi trobo força gent i hi ha llistes d’espera per llegir les novetats. També sé que qui té ganes d’escriure, escriurà, li diguin el que li diguin i independentment de les seves circumstàncies; sigui com a professió, sigui en els moments lliures, sigui posant-se el despertador més d’hora o anant a dormir més tard. Ara bé, si voleu el Ferrari... No dic que sigui impossible que un escriptor (fins i tot català!) acabi tenint-ne un, però jo estudiaria empresarials o aprendria a invertir a la borsa.