L'entrevista: Pepe Baena "Jo no m’imagino a Jesucrist allà esperant. Jesucrist era un cul inquiet. Per tant l’església ha de ser un hospital de campanya enmig de la realitat"

Com vol que li digui?

Pepe (...) moltes vegades (...) quan parlo amb la gent senzilla em diuen a vostè li dic senyor tal (...) no, no pel meu nom de pila, jo prefereixo el meu nom, Pepe.

Després, a gent sap...perquè ja porto uns anys aquí...que sóc capellà, que em pot trobar aquí (al local parroquial), a la fruiteria...i quan la gent pregunta: el capellà?, ah! El Pepe! sí.

Qui és Pepe Baena?

Pepe és una persona que va néixer en un barri d’immigrants de Barcelona. Va estudiar la matèria de màquines i eines. Va treballar. Va descobrir a Jesucrist, es va enamorar d’ell. Als 25 anys vaig deixar la feina, una feina de torner en una fàbrica, per entrar al Seminari que no tenia ni idea d’on estava ni res.

Pepe és una persona normal i corrent que la seva professió és torner i la seva vocació és ser seguidor de Jesucrist i concretament ser capellà.

Perquè no porta alçacoll?

És el mateix que una persona casada. No deixa de ser una vocació estar casat. Com va vestida una persona casada? La diferència està en si ho vius com una vocació o si ho vius com una professió. Jo realment ho visc com una vocació. Sí que hi ha companys que diuen que prefereixen que la gent els distingeixi...però si tu realment està vinculat a un lloc, la gent ja saps si ets capellà o no ets capellà, independentment de portar-ne o no.

Jo recordo que quan estava a la presó, quan havia d’anar a un judici i quan li deia al secretari del jutge que era el capellà de la presó i em deien «i vostè com ho pot demostrar que és capellà?» i jo deia que no acostumava a anar amb alçacoll i que encara que hi anés podia perfectament venir disfressat. Aleshores vaig haver d’anar al bisbat a demanar una documentació i tinc un carnet de capellà...

Això de la vestimenta ho he viscut des de sempre, no és una opció. Quan jo vaig començar als moviments (moviments d’Acció catòlica)...els capellans de moviments, ningú porta alçacoll i sempre se sabia que eren capellans i on trobar-los...si tu vas vestit dignament, sense escandalitzar...com diuen «el hábito no hace al monge»

Per quants llocs ha passat vostè des de que va entrar al Seminari?

Sóc una persona força inquieta. Des de que vaig entrar al Seminari la meva primera parròquia com a seminarista vaig estar a Badia del Vallès, tres anys. Quan estava allà, parlant amb el rector del Seminari, em va preguntar on em podia enviar, tenint en compte la meva sensibilitat, no oblidem que jo vinc del món obrer i em van enviar a Badalona, a Llefià, a Sant Antoni de Pàdua. Allà em vaig ordenar de capellà i hi vaig estar uns anys. Després em van enviar a Mollet del Vallès. Hi vaig estar cinc anys.

Des de Mollet del Vallès, el Bisbe em va demanar ser delegat de Pastoral Obrera i des de la JOC (Joves Obres Cristians) em van demanar ser conciliari alliberat. Vaig parlar amb el Bisbe. El Bisbe sempre m’ha respectat, el fet de ser sensible amb els ambients populars, amb els pobres...Jo crec que també és vocació i també vaig fer-me de l’Associació de Preveres del Pradó. Una associació de capellans seculars, no són religiosos, que fan una opció per Jesucrist des dels pobres. Estudien l’Evangeli, van a llocs on potser alguns companys no s’hi apuntarien...

Aleshores, vaig estar quatre anys alliberat de parròquia però el Bisbe sí que m’enviava a ajudar a una parròquia mentre estava de conciliari. Vaig estar un anyet a una parròquia de Montcada ajudant a un rector que no arribava. Anava a fer missa els diumenges que tenia lliures, que no tenia cap trobada de militants ni de conciliaris de la JOC. També vaig estar ajudant uns anys a Parets i a l’Ametlla. Estant a l’Ametlla ja acabo els quatre anys de conciliari nacional de la JOC, de Catalunya i les Illes.

Se’m presenta, aleshores, el repte d’aprofundir en la formació del Pradó. Per fer-ho necessites un any de reciclatges i en lloc d’enviar-me a una parròquia, vaig aprofitar i vaig anar a Ávila. Allà vaig estar un any estudiant i també fent pastoral en un alberg de transeünts.

En acabar aquest any, ja m’envien a Bellavista. Era l’any 2010.

Des de 1989 (seminari), em vaig ordenar l’any 1997.

El 2010 arribo aquí, quan encara Bellavista no era parròquia. Era un centre de culte que estava vinculat als Frares de Granollers, els Franciscans. La parròquia dels Franciscans arribava a Bellavista però és molt diferent Bellavista de la zona on està la parròquia dels Frares. I el Bisbe em va comentar que la idea era que hi fos uns anys d’esglèsia lligada allà, tot i que no de pastoral perquè jo era autònom, i ja vaig començar a fer catequesi, MIJAC i Càrites.

Finalment, fa cinc anys, Sant Francesc d’Assís es converteix en parròquia.

Des de 2010 vaig estar en un paper estrany, ja que jo era rector però a nivell jurídic depenia dels Frares, i jo no sóc frare, sóc secular i al 2013 ja ens convertim en parròquia.

Quin concepte de parròquia té vostè?

En teoria al Seminari ens ensenyen igual a tots, el que passa és que després cadascú té la seva sensibilitat. Jo dóno gràcies a Déu de que el Seminari que em vaig trobar a l’època era un lloc on hi entraven força militants de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i ambients Populars).

Jo el que concebo de parròquia és una parròquia del Concili Vaticà II: una parròquia ha d’estar enmig de la gent. Jo no concebo una parròquia on hagi de ser la gent qui vingui. Com diu el Papa Francesc hem de ser una església de sortida. La gent no ha de venir, som nosaltres els que hem d’anar. En la que els laics i les laiques no són col.laboradors del capellà, sinó que entre tots portem la parròquia.

La parròquia és una comunitat de creients i el capellà el que fa és acompanyar. El fet d’anar marxant de les parròquies, em costa, deixo companys, amics...però penso «jo només vinc a acompanyar i ells continuaran, encara que jo marxi a un altre lloc». Ha de ser una comunitat fonamentada en les tres potes:

La formació: jo un cop al mes formo laics i laiques per a que siguin acompanyants d’altres laics i laiques. I jo delego molt...és absurd que a una parella que es casa els parli jo de sexe, quan jo no en tinc...aleshores que sigui una altra parella els parli d’aquestes coses, trobo que és el més normal.

La celebració: celebrem que som amics i amigues de Jesús. Jesús ha de tenir una importància a la nostra vida, sinó no seríem cristians....Jo mai dic «anem a missa» sempre dic «celebrem»...Alguna persona gran diu «vaig a escoltar missa, o vaig a escolar al Pepe» i jo dic «això no és una òpera, no vas a veure una pel.lícula...» Per això en les eucaristies pregunto a la gent si tenen alguna pregària...ho faig força interactiu... perquè celebrem tots, no el capellà només. El capellà està celebrant amb la comunitat

La acció: una fe sense obres, sense transformació del lloc on estàs...no té sentit. L’acció és dinamitzadors, és caritativa...caritatiu ve d’amor fratern no de l’expressió nyonya «vaig a fer caritat»..., com allò que fem i diem pot crear llaços d’amor al nostre voltant i això crea transformació en la gent. I en tot això m’han ajudat molts els moviments (d’Acció Catòlica). Tot el que fem a la parròquia ho fem des del «veure, jutjar i actuar»

Ha de ser motor de tot això?

La imatge de capellà que jo tinc és fer de motor per a què altres facin de motor. Aquí per exemple tenim 9 projectes de Càrites: acollida, reforç escolar, taller de cuina.... Podem crear una Càrites on el capellà ho faci tot, o un Càrites des de la base en què els projectes siguin portats per coordinadors que puguin organitzar als voluntaris del projecte i no cal que vagin a totes les reunions. Ells després es reuneixen per compartir com va i jo els acompanyo però no vaig com a rector, sinó per a acompanyar. Jo dinamitzo i acompanyo però si no fos el motor Jesucrist, jo seria un funcionari.

Com es treballa des d’una parròquia d’una zona on la diversitat és tan gran?

Jo tinc clar que no podem inventar-nos la realitat. La realitat és la que és: plural, secularitzada...Per mi, la realitat és un repte...Partint del que hi ha, hem de treballar per crear llaços de convivència, de respecte, de diàleg. La Galilea actualment és la realitat que ens toca viure. En aquest sentit la Taula d’Entitats de Bellavista, on també hi som, busca la millora i la coordinació, la creació d’espais per a la interrelació de les persones a nivell de cultures i a nivell intergeneracional.

Jo quan vaig arribar em vaig trobar uns tics històrics i ara s’ha buscat per exemple que la Festa Major sigui una festa participativa, per això es van crear les colles...

Com es planteja el seu futur?

Jo sempre he pensat que mai haig d’estar més de 10 anys en un lloc, és un tema de renovació. El que passa és que el Bisbe m’ha fet veure que ara que ens trobem a l’inici el procés de construcció de la nova parròquia, potser que em quedi mentre duri el procés i després em plantegi de marxar.

El plantejament del meu futur és acabar aquesta construcció de l’església i després canviar de lloc.

I el futur de la parròquia?

Jo sempre dic «si això és cosa de Déu, això continuarà». Quan és una cosa que és un ego del capellà o un ego de certes persones, això no va enlloc, jo ho he viscut.

Jo quan vaig arribar a Bellavista només s’omplia mitja església i després d’aquest treball de dinamitzar, d’animar s’ha notat. A vegades hem d’obrir les portes i a l’estiu està bé, però a l’hivern... I m’imagino una parròquia que continua perquè sí que he mirat d’anar formant, d’anar creant una xarxa de relacions amb els veïns....

La parròquia és acollidora. No és el Pepe el que és acollidor. La gent que forma la parròquia és acollidora. Hem anat treballant. Quan vaig arribar vaig trobar un petit grup de militants de la JOC i de l’ACO i un grup de dones amb fills toxicòmans i a partir d’aquí hem anat treballant. Crear la catequesi, el MIJAC....quan vas obrint finestres, entra l’aire.

Està satisfet amb la feina feta?

Jo estic content perquè la feina no la he fet jo, fem la feina entre tots. Estic satisfet. L’única cosa que potser s’hauria de treballar més és la renovació, perquè si fem parròquia però no arribem als joves...per això comptem amb el MIJAC i amb els joves de la JOC...fem les coses per anar obrint les portes...formem part de la vida cultural i associativa del barri... La valoració que en faig és bona i veus que no s’atura, que no estem paralitzats o vivint de renda...Com que som una parròquia nova tot és anar fent camí i anar obrint. Per exemple ara hem iniciat un projecte nou amb Càrites per detectar la gent que està dormint al carrer a la zona de Canovelles, Granollers i les Franqueses.

Si tu et poses aquí al despatx a esperar la gent no ve, hem de sortir. Jo no m’imagino a Jesucrist allà esperant. Jesucrist era un cul inquiet.  Per tant l’església ha de ser un hospital de campanya enmig de la realitat, si no al final quan una institució està tancada en ella mateixa no entra aire i comença a fer olor, com les aigües quan estan estancades.