Singulars locals: Pep Bou, artista

PEP BOU (Granollers, 1951) és un mim que ha convertit els seus espectacles en un festival poètic on moviments i música es combinen a la perfecció amb les bombolles. Des de 2003 viu a Can Pep del Serrat, a Corró d’Amunt.

Com es definiria Pep Bou?

Un home que treballa, que creu en el que fa, i penso que ha valgut la pena dedicar-me al món de l’escenari. Ho intentat fer el millor que he pogut i amb exigència. Amb un bon equip, he tingut la sort de tenir molt bona gent al meu costat. Som 12 0 13. Em defineixo com una persona que tossudament ha cregut que a l’escenari pot haver-hi alguna cosa més que no pas teatre amb text, sinó que hi ha hagut aquesta experimentació visual de les bombolles que em va semblar que fugia del que és un joc de nens, sinó que té una dimensió poètica important, estètica, de bellesa... Portar-ho a l’escenari és important. Això sempre gràcies al suport de Joan Brossa. Això sempre ho dic perquè el dia que vaig estrenar a Tàrrega, l’any 1982, en Joan Brossa hi era i em va dir dijous vens a sopar a casa, et faré un text pel teu programa i no deixis mai les bombolles que són la imatge poètica per excel·lència. Vaig passar moment de dubtes importants, no tens la garantia de tenir un element segur allà amb tu, sinó que sempre jugues amb un element efímera.

Vostè és arquitecte tècnic de formació. Què el porta a dedicar-se al món de l’espectacle, de la cultura?

Potser és una arquitectura efímera. Vaig treballar com a aparellador arquitecte a Granollers i vaig adonar-me que la construcció hi havia una part d’especulació, de jugar amb els diners, de manera que tothom tingués una porció de pastís. Era un aparellador que anava massa a visites d’obres. Els constructors em dient: tu has de venir cada 2 dies? Havia arribat a parar obres perquè feien trampes. Això em va decebre una mica, però vaig tirar cap a la comèdia.

Era vocacional això de l’arquitectura?

No a casa meva eren molt pobres aleshores vaig anar a l’escola fins els 14 anys. Van dir que dibuixava bé, però que no serviria per fer carrera ni res. Vaig fer  el batxillerat per lliure, vaig començar a treballar de delineant als 14 anys en una oficina a Bellavista. Vaig estar tres mesos com a aprenent fent còpies de plànols. Després vaig fer formació professional, vaig estudiar delineant, per accedir als estudis d’aparellador i pèrit industrial. Vaig començar com a pèrit industrial i em vaig passar a aparellador. Vaig ser professor de l’Escola Municipal del Treball del Granollers durant tres anys.

Als anys 70 fas el salt cap a l’espectacle...

L’any 1975 vaig entrar al Teatre de l’Associació Cultural de Granollers, el TAC, que hi havia el festival de teatre que es feia a Granollers, al Casino, portat pel Gregori Resina. El TAC també feia obres pròpies. Vaig entrar allà i faig fer un curs de mim, vaig aprendre molt ràpid. De seguida vaig muntar un espectacle de mim clàssic, em vaig inventar bastantes coses, i al 76 començo a fer actuacions per la comarca, a les escoles,...

A tu ja et cridava el món de l’espectacle?

Sí, sí. Al 77 vaig començar a actuar perquè hi havia un projecte de La Caixa que portava els teatres a les escoles. Podia viure d’això i em permetia seguir aprenent.

Per tant, ja et desvincules de l’obra...

Sí, vaig tancar els temes pendents. Vaig marxar de Granollers i vaig anar a viure al Masnou. Aleshores ens vam tancar per la llibertat expressió quan van tancar Els Joglars a la presó. Vaig trucar al Manel Barceló, que aleshores treballava a FECSA, i li vaig dir vine cap aquí que estem muntant un espectacle entre tots i vine que farem un número tu i jo. Tu faràs de militar i jo faré alguna cosa amb globus. Ja feia coses bufant. Vam fer un espectacle amb mim i globus. Va deixar la seva feina d’un dia per l’altre, va venir i vam muntar un espectacle ell i jo. Va anar molt bé, vam recórrer Catalunya durant un any. Ens van donar un premi al millor espectacle infantil de l’època. Aleshores el Manel Barceló va marxar amb Els Joglars i jo vaig agafar gent del Masnou com a companyia i ens dir Pa de Ral, que va posar aquest nom el Manel Barceló. Vaig fer dos espectacles, però volia canviar. Vaig deixar aquest grup. Vaig estar un any explicant contes, vaig fer alguna cosa a TVE,... i anava pensant què feia.

Com comença amb les bombolles?

Vaig començar a investigar amb les bombolles. Recordo que en aquesta època van sortir els detergents per rentar plats,... i recordo que en el taller hi havia una escena d’un espectacle que ho feia bombolles perquè hi havia un personatge que somiava i jo feia bombolles. Aleshores vaig començar a veure com ho podria, a casa anava remenant sabó. Vaig veure que es podien fer bombolles més grans que aguantaven. Els que em coneixien em dient “però què fas?” i em van donar per perdut. Però jo anava investigant, vaig experimentar moltíssim.

Quants litres d’aigua necessita Pep Bou per un espectacle?

Depén, de vegades 200 litres aigua, hi ha poc sabó, un 5% de sabó, poc. Tot el que havia treballat ho vaig començar a posar en l’espectacle i em vaig presentar a Tàrrega pensat a veure què... Vaig anar veient que quan el clima és sec, la humitat baixa i les bombolles duren 20 segons, el dia que hi ha humitat les bombolles duren un minut i mig.

S’ha convertit en home del temps també, a banda de químic?

Sí, sí. Si hi ha mosquits també hi ha problemes perquè em rebenten les bombolles. A Tàrrega va anar molt bé. També hi havia el Tricicle, que començaven. Jo vaig actuar a quarts de tres de la nit, que hi havia una humitat fantàstica. Al dia següent l’escenari es va omplir d’escenari i de nens.

Els espectacles els pensa per petits, per grans...?

Els adults hem de deixar de dir que és per a qui. No hem d’etiquetar els espectacles per les edats de les persones. L’artista ha de buscar la complicitat dels nens per la complicitat, no per la tonteria. Les bombolles és un joc de nens, però el que fas és un llenguatge poètic, el que faig és que si experimento i aconsegueixo alguna cosa que m’emociona a mi, ho comparteixo amb els altres. Hi ha d’haver una exigència escènica, de llum... No és presumir. Has de jugar un personatge i emocionar-te.

Què vol transmetre Pep Bou amb els seus espectacle?

No, no. No hi ha missatge. És a la bombolla on hi ha emoció: com pots posar fum, canviar-la de forma, de color, com fer que pugin, que baixin... El que vull és oferir el que val la pena veure.

Hi ha moltes hores d’investigació al darrera, no?

Sí. Dins d’aquestes freqüències de vida de la bombolla tenint en compte l’aigua, humitat, olors,... l’espectacle el fas d’una manera o altra. La bombolla té un comportament efímer. Treballes en un lloc i tot queda perfecte i ho portes a un escenari que les condicions són unes altres potser no pots fer el que tenies previst. Quan assajo i experimento estic molt temps anar treballant. L’espectacle pot ser canviant perquè les opcions són múltiples.

Quant trigues entre que pensa l’espectacle, el treballa i el porta a l’escenari...

Uns dos anys. Donar-hi voltes, fer experiments,...

Després de tants anys fent bombolles li queden coses per experimentar?

No ho saps mai. Si experimentes ho sabràs. A mesura que treballes fa créixer molt. Quan compares l’espectacle amb el primer dia, ha canviat. El ritme de l’espectacle ha de ser molt fresc. Si bufes una bombolla estàs en uns segons, poses fum,... potser esclata i tornes a començar. Les condicions d’humitat també em permeten portar l’espectacle d’una altra manera.

Ara en què treballa?

Estic fent “Pep Bou. Experiències”, que és una evolució de “Bombolla, va”. Hi havia coses de molt risc que si no hi havia humitat no podia fer-se. El nom fora de Catalunya tampoc funcionava gaire. Penso també en explicar la meva experiència, ja vaig fer una conferència a Cardedeu i va anar molt bé.

M’he trobat amb problemes a la duana amb el sabó i l’aigua. Per fer-los entendre que no és nitroglicerina, sinó sabó.

Que el porta a viure a Corró d’Amunt?

Mira, jo tinc un amics a Cardedeu que són els germans Castells. Jo volia marxar del Masnou. Amb l’Eduard Delgado vam començar a parlar de fer un arxiu de polítiques culturals de la mediterrània i sempre em deia que havia de tenir un lloc en condicions i fer residència d’artistes i arxiu. Començo a donar veus i la Dolors Castells em diu hi ha una casa que és per tu. Vaig anar-hi i vam veure que allà, a Can Pep del Serrat, podríem fer el nostre projecte. El projecte era que les escoles, les parròquies... ho poguessin gaudir. També era un projecte europeu, estàvem parlant amb artistes europeus, però ha quedat parat. Vam parlar amb algunes institucions, però no va anar endavant, i Manel Delgado va morir.

Quin lloc escolliria per perdre’s a les Franqueses?

Corró d’Amunt, Marata... Quan vivia a Granollers ja anava a la balconada de l’església de Marata a passar una estona, veure la posta de sol. Aquest lloc sempre m’ha agradat. Compartir una estona de conversa amb mossèn Cardús.